Dessensibilització sistemàtica

Cassos:

1.      Nen de 7 anys que un dia veien la TV amb la seva avia veu un accident d’autobús a les notícies on mor molta gent. Des de aquest moment no vol pujar més a un autobús. Els seus pares no l’hi donen importància fins que un dia es fa necessari agafar un autobús perquè no tenen cap altre medi de transport. En aquest moment els pares se’n adonen que es important que el nen superi la seva fòbia als autobusos. Com podem fer que aquest nen pugi a un autobús?

2.      Una nena a la que ha picat una abella al pati de l’escola. Des de aquell dia es nega a baixar a l’esbarjo de l’escola a l’hora del pati. Si l’obliguen a sortir es queda en un racó del pati sense moure’s i un cop obren la porta de l’aula entra corren. Té por inclús pensar que hi hagi la possibilitat de que vingui una abella encara que en aquell moment no n’hi hagi cap. Com podem fer que aquesta nena baixi a l’esbarjo?

Equip: Naila Martínez, Mireia Serra i Míriam Mohamed

0.      Com a pas zero faria que el nen estigues en un lloc conegut i amb una persona de la seva confiança, per tal que els seus instints de protecció i cura es sentin satisfets.

1.      Li mostraria dibuixos, vídeos, animacions d’autobusos, etc.

2.      Si té un germà o germana que faci el recorregut en bus i ell en cotxe perquè vegi que tots dos utilitzant mitjans diferents arriben al mateix destí sans.

3.      Explicar-li que es una activitat positiva i oferir-li de pujar al autobús amb la germana.

4.      Davant d’una gairebé segura i possible negativa fer-li mirar la gent que puja i baixa del autobús, perquè vegi que estan bé físicament i psicològicament.

5.      Pujar i baixar de l’autobús tres vegades parat.

6.      Que esculli el seient que més li agradi i on es senti més segur i que s’assegui durant uns 10 minuts amb l’autobús parat.

7.      Assentat en el autobús posar-l’hi una música que el relaxi. (Això vaira segons el nen, s’ha d’escollir una activitat que el relaxi i el distregui de les seves pors).

8.      Explicar-li que farem un trajecte curt, dient-l’hi el punt de sortida i el lloc de parada. 

      9.      Fer el trajecte curt i repetir-lo un número X de vegades (les necessàries).

10.  Pujar a l’autobús per si sol, capaç de realitzar un trajecte normal i que ell mateix sàpiga aplicar la tècnica de relaxació en cas de que sigui necessari.

S’ha de tenir en compte que cada persona eé diferent, i que no tothom necessita el mateix número de passos. Després de cada pas felicitar i motivar al nen en referència a l’activitat realitzada. Si un pas el pacient no es veu en cor de fer-lo s’ha d’intentar posar un pas entremig. Si no és capaç de superar un pas em de fer-li entendre que no passa res, que es tornarà a intentar, que no s’ha de desanimar.

Reflexió:

Em escollit el cas del nen amb fòbia als autobusos perquè és menys comú que un nen/a amb fòbia a les abelles, és a dir, és més fàcil trobar algú que tingui por d’una abella que nos pas d’un autobús.

Quan realitzàvem els passos que s’han de fer per poder tractar la fòbia em sorgia el dubte de si aquell pas serviria per alguna cosa o no, o també de si era un pas massa directa o no. Potser si hagués sigut un cas més pràctic, és a dir, poder observar com reaccionava la persona afectada a cada pas, hagués sabut com seguir cada pas i si ho feia correctament o no.

També abans de tot he tingut dubtés en si les dos fòbies són comparables. Si que és veritat que les dos causen una por a la persona afectada però no són fòbies iguals. Una afecta de manera directa, és a dir, té una contigüitat física però l’altre no. El fet de pensar que les dos fòbies fossin diferents em feia dubtar de si les dos podrien tenir el mateix tractament.

Finalment quan realitzàvem els passos a seguir ens anaven sorgint punts importants com per exemple els exposats abans, totes les persones són diferents i això requerirà passos i processos diferents per curar-se.

INTROSPECCIÓ

Tanco els ulls i intento concentrar-me. Torno a obrir els ulls. Intento fer l’ introspecció amb els ulls oberts. Em quedo mirant fixament el terra. Intento deixar de pensar. No puc. Quan menys vull pensar més coses em passen “pel cap”. Unes imatges es comencen a formar en el meu cap. Una mica borroses. Són records. Fotografies de moments que he viscut amb la meva gent. Records tristos, feliços, etc. Tanco els ulls. Intento tranquil·litzar-me. De cop i volta tinc la sensació de sentir una olor familiar. No se a que em recorda.

Torno a pensar en temps passats, i d’aquestes imatges passo a unes altres, aquestes no les he viscudes. Me les imagino, un futur diferent al que segurament serà.

Les imatges del passat ocupen la majoria del temps la meva ment. Constantment recordo temps viscut, encara que no vulgui. Intento desfermen d’aquests records i no puc. Es com si tingues dos persones diferents dins del cap. Una es nega a recordar i l’altre fa aflorar aquestes vivències constantment. És una constant discussió mental amb mi mateixa.

De cop i volta una música. Si són músiques que tinc associades a moments determinats. Una cançó que em recorda a una persona en especial. Una altre que em fa recordar les meves amigues, etc. Un munt de cançons diferents, una mescla de melodies que no puc silenciar.

Obro els ulls. Em desconcentro totalment. Començo a pensar en el futur. En tot el que em preocupa, en tot el que tinc que fer. S’acaba el temps. Han passat els deu minuts.

CONCLUSIONS

La nostra ment pensa a una velocitat increïble. Per molt que vulguem deixar de pensar és impossible. És com si fos una dimensió apart, incontrolable. En deu minuts, que són poc, he pogut desconnectar i deixar volar els meus pensaments. Aquests pensaments han passat per diferents tipus de manifestacions, imatges, sons, olors, records futurs, etc.

Realment el temps m’ha passat molt ràpid. Podria passar-me hores discutint-me mentalment amb mi mateixa.

M’he donat compte de que la nostre ment es un món completament desconegut. Per exemple, quan més intentava desconnectar per poder realitzar l’ introspecció més em costava. Aleshores em ve una pregunta al cap, som realment amos de la nostre ment?

Potser en part si que la dominem, però per una altre banda  es com si la nostre ment de vegades anés per lliure, per exemple, quan intentava eliminar certes imatges del meu cap i no podia. Per tant això em fa dubtar de si tenim el control total d’una ment en part desconeguda per nosaltres.